Aquesta setmana he llegit
sobre les tauletes tàctils i les pissarres digitals i, encara que em sembla que
tenen moltes aplicacions a l’aula, com ara els llibres digitals (el que a més a
més seria beneficiós per al mig ambient) i el fet que els alumnes de l’era
digital focalitzen més la seua atenció en un d’aquests dispositius que a la
pissarra tradicional, sembla que estem oblidant una figura clau per a
l’educació i la construcció del coneixement, allò que no consisteix només en
llegir informació en un taulell, per digital que aquest sigui i per elaborada
que estigui la informació: el professor.
Crec que el professor deuria
ser encara a aquesta època nostra, a vegades tan convulsa, l’eina principal i
el canal primordial a través del qual els alumnes viurien amb més intensitat la
gran aventura d’aprendre. Un professor amb una simple pissarra tradicional pot
fer una classe increïble. No ho dic perquè ho pensi o m’ho imagini, sinó perquè
ho he viscut. He viscut les classes amb nombrosos materials increïbles però que
els professors a dures penes sabien utilitzar i classes amb recursos molt més
limitats que encara puc recordar. No sóc contrària a la incorporació de les
noves tecnologies a l’escola, però crec que sempre s’hauria de fer amb
precaució, mesura i coneixement de causa. D’altra manera podríem acabar tenint
l’aula plena de noves eines i aparells tecnològics, ningun del quals sabem
utilitzar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario